Els dies 16, 17 i 18 de novembre tingué lloc a l’aula Ramón i Cajal de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona el Col·loqui internacional “Llucià de Samòsata: escriptor grec i ciutadà romà”, organitzat pel grup de recerca GRAECIA CAPTA, que dirigeix la Dra. Francesca Mestre. El títol del col.loqui, on foren presentades quinze ponències, respon, en línees generals, a les dues perspectives principals de l’estudi de l’obra de Llucià. Una primera enfocada a descobrir el valor literari d'aquest autor, i l'altra dedicada a situar-lo dins el món on va viure i examinar les relacions amb els seus contemporanis.
La sessió inaugural fou a càrrec del professor Carles Miralles, qui va dissertar, amb una intervenció intitulada "Del meu tracte amb Llucià, sobre la vinculació del Departament de Filologia grega de la Universitat de Barcelona a l'estudi de les obres de Llucià".
El col·loqui, com Llucià, ha resultat polièdric, puix que les diverses intervencions han posat de manifest múltiples vies d’accés al samosatenc, un escriptor grec molt més àgil que la resta dels seus contemporanis en la combinació del material literari heretat i escolar amb les seves opinions sobre aquets patrimoni i sobre el món que l'envolta (l’ús simultani tant de la literatura del passat com dels mètodes escolars del present). En el col·loqui s’ha tractat sobre la seva activitat literària més sofística i també més innovadora; sobre alguns aspectes de les seves tendències filosòfiques; dels procediments que empra per allunyar-se de la realitat que critica; de com descriu l’època que va viure; dels llocs per on passà i on va residir; fins i tot de com és capaç de criticar aspectes d’una tradició cultural i d’una identitat política que no li són pròpies.
Llucià: l’escriptor
El professor Jesús Ureña (Luciano y los ejercicios de preparación retórica) explicà com Llucià, format en la paideia grega, aplica els models retòrics escolars en la seva creació literària, inisitint en el fet que Llucià usa exercicis propis de l'aprenentatge a l'escola del gramàtic com una estratègia per aproximar les seves declamacions a un públic més ampli, alhora que destacà l'humor com una de les característiques de les composicions llucianees.
La professora Manuela García Valdés (Luciano: diálogo y compromiso intelectual) dedicà la seva intervenció a defensar el paper innovador de Llucià com a creador literari, especialment pel que fa al diàleg, gènere que reelabora com una creació pròpia que li permet expressar la seva particular visió del món en un intent d'aproximar-se millor a la veritat i, alhora també, de dirigir els seus escrits a un públic menys selecte, justificant aquest gir de Llucià en raons de tipus cultural, en matrius populars, pròximes a la comèdia, que expliquen així l'actitud lúdica i irrespectuosa de Llucià.
També el professor Mauro Bonazzi (Luciano e lo scetticismo del suo tempo) parlà d'adaptació per part de Llucià, el qual, influenciat per pensadors contemporanis, no s'adhereix manifestament als postulats doctrinals, ans reflecteix en els seus escrits un to escèptic general, moderat, sobretot tenint en compte que Llucià és, gairebé sempre, crític amb qualsevol forma de dogmatisme i cerca, com l'home comú, una filosofia més adaptada a la vida i a les necessitats de la societat.
La crítica a l'actitud dels filòsofs fou objecte de la exposició de les professores Pilar Gómez i Montserrat Jufresa (Llucià a taula: aliments i simposi), focalitzada en la denúncia que Llucià fa de l'indigne comportament dels filòsofs durant un banquet, elaborat sobre el model platònic del simposi literari i amb el referent mític de la lluita entre Centaures i Lapites. La paròdia és el principal mecanisme de què se serveix Llucià per dur a terme una destrucció literària del banquet, com posa de manifest el tractament que reben algunes figures clau d'una celebració simposial. El Simposi o Lapites és també un nou exemple de la fusió entre diàleg i comèdia, atesa la importància que aquesta dóna al desig de satisfer necessitats primàries entre les quals l'alimentació ocupa un paper molt destacat.
El professor Baudouin Decharneux (Lucien de Samosate: un libre pensateur avant l'heure?) insistí igualment en la crítica ferotge de Llucià envers totes les escoles filosòfiques, que justificà en el context religiós del s. II d.C., caracteritzat per una eclosió de superstició i de noves religions –inclòs el cristianisme–, en una recerca introspectiva per part del samosatenc a fi de donar resposta a qüestions fonamentals, objecte de la filosofia. Segons Decharneux, en els escrits apòcrifs la crítica és molt més radical cap a aquelles tendències de pensament i d'acció allunyades d'una visió més pròxima al que en altres èpoques s'anomenaria racionalisme o lliure-pensament.
A partir de Luci o l'ase –obra on Llucià també es burla de la superstició i els rituals màgics–, el professor Tim Whitmarsh (Pleasures of the Ass) mostrà els perills d'aquestes pràctiques, puix que Luci, quan és transformat, pot conèixer noves formes de vida, però queda incapacitat per parlar. L'obra mostra una dualitat entre el protagonista incapaç de comunicar-se i el narrador que explica tot ell que va succeint i va observant. La identitat del protagonista està estretament vinculada al seu nom i només quan recupera la capacitat d'articular-lo correctament aconsegeuix recuperar la seva identitat com a home. Luci, el nom del narrador en primera persona, provoca problemes d'atribució d'aquesta obra, com mostra el text de Foci referit per Whitmarsh qui plantejà si Luci no és un alter ego de Llucià-Licí.
Com es presenta l'escriptor, quins pseudònims utilitza, fou el tema central de l'exposició de la professora Karen Ni-Mheallaigh (The game of the name: identity and fictionality in Lucian), examinant amb cura l'habilitat de Llucià per triar els noms de les seves distintes personae en funció de l'interés per allunyar-se com autor de l'escena de la seva obra, llevat quan reconeix obertament que el contingut de la narració és del tot fals –com succeeix a Relats verídics–. El joc amb els noms il·lustra bé el pes del nom de l'autor en els distints tipus de discurs i emfasitza el problemàtic paper de l'autor en relació amb una obra de ficció.
Llucià: el ciutadà (crític)
La professora Catherine Darbo-Peschanski (Le genre historique selon Lucien: entre Grèce et Rome) situà la contraposició de Llucià escriptor/ciutadà des de la perspectiva de la història com a gènere literari, analitzant el significat dels termes relacionats amb el camp semàntic d'escriure i d'història (συγγράφω, συγγραφεύς, ἱστορία…). A partir del Com cal escriure història, il·lustrà el gran coneixement de Llucià de la cultura retòrica, fet que li permet ésser especulatiu en l'ús de les categories retòriques i redefinir els gèneres. A tall d'exemple, una voluntària confusió entre els valors del terme 'història' com a gènere i com a espècie, ofereix a Llucià la possibilitat d'introduir obres d'imaginació en un relat històriogràfic, alhora que l'elogi dins d'aquest tipus de relat derivaria directamente de la posició històrica y política de Llucià. La professora Darbo-Peschanski destacà la necessitat d'especificar, des de les pròpies categories gregues, l'estatut de la imaginació en la creació literària de Llucià.
El tema del viatge fou presentat pel professor Javier Gómez Espelosín (Luciano y el viaje: una estrategia discursiva) com una altra manera, com una estratègia de Llucià, per allunyar-se de la realitat que descriu en les seves obres, on el motiu dels viatges té només una funcionalitat literària, no narrativa. Tanmateix, hom pot deduir en l'obra de Llucià informacions relatives a viatges que poden derivar de la seva personal experiència i no només de la seva cultura llibresca, tot i que sempre Llucià s'interessa més per llocs fabulosos que per la pura descripció d'un recorregut. També, doncs, aquesta intervenció plantejà novament le srelacions entre veracitat i invenció en l'obra del samosatenc.El professor Alain Billault (Lucien, Lucius Verus et Marc Aurèle), a partir d'algunes obres datades durant l'estada de Llucià a Egipte, argumentà que foren composades per honrar l'emperador Luci Ver, un home especialment interessat en l'eloqüència, com un recurs per poder renunciar així a escriure història com un vulgar adulador del poder imperial. Motivacions semblants haurien mogut Llucià a escriure l'Apología, composada durant el regnat de Marc Aureli i durant l'estada de Llucià a Egipte ocupant un càrrec administratiu. El professor Billault defensa el virtuosisme de l'autor per a ésser un escriptor que no ignora el poder imperial sene perdre la pròpia dignitat. I un dels recursos emprats és novament el joc de personalitat mitjançant Licí entre l'autor i el protagonista de l'obra, per exemple a Retrats.
Al viatge real i a l'estada a Egipte de Llucià, el professor Alain Martin (Lucien et l'Egypte), bo i subscribint la hipòtesi de Llucià ocupant el càrrec d'archistator, s'hi referí en una il·lustradora i suggerent exposició en què defensà la importància del samosatenc com a font d'informació originària i directa per a determinats aspectes de la civilització i cultura egípcia, com ara la representació del riu Nil, la celebració del banquets funeraris, o l'estat de les presons a Egipte al s. II d.C.. En l'argumentació s'utilizaren no només passatges d'obres del mateix Llucià, sinó també documents arqueològics i papiracis; una aportació de realia, especialment interessant tractant-se d'un autor tan relliscós com Llucià pel que fa a creació, ficció, mentida i realitat.
El contacte amb altres pobles, essent ell mateix un "oriental" suscita en l'obra de Llucià un interés especial pel tema lingüístic, com han posat de manifest dues intervencions en aquest col·loqui. El professor Bruno Rochette (Lucien et la problématique des langues étrangères) desvetlla el naixement d'una conciència lingüística en l'obra d'un “estranger” en la qual els matissos són variats: Llucià es mostra orgullós d'ésser bàrbar; ara poden ésser tingudes en compta altres llengües a més del grec, llengua de civilització indiscutible; el llatí és l'altra llengua oficial; hi ha llengües en contacte, que conviuen. La tesi defensada fou, en definitiva, demostrar a partir de la problemàtica lingüística, com Llucià també en aquest àmbit és un innovador en el llegat de paideia, car en assumir-la, no va mantenir el menyspreu tradicional ples bàrbars, mostrant així una actitud respectuosa i plural enfront d'una gran diversitat de pobles en un món cosmopolita ideal.
Les professores Francesca Mestre i Eulàlia Vintró (Lucien ne sait pas dire bonjour) han tractat de l'interès de Llucià pel tema de la llengua, a partir d'una anècdota succeïda precisament durant l'estada del samosatenc a Egipte i que explica en la προλαλιά En defensa d'una falta comesa en saludar, i que podria ser un elogi de les divinitats de la salut, Asclepi i Higeia. Aquesta obra descriu una salutatio i l'error comès, del tot inconvenient segons les regles del protocol establert, serveix a l'autor per a reflexionar, des d'una posició còmica i crítica alhora, sobre les errades que es produeixen quan llengües diverses estan en contacte, en aquest cas les dues llengües "oficials" de l'imperi, una culturalment, l'altra des del punt de vista polític. En llur exposició s'han qüestionat també si la fixació de fórmules descriu tal vegada una actitud romana enfront de la tradició grega.
Finalment, el professor David Konstan (Anacharsis the Roman, or Reality vs. Play) mostrà, des d'una altra perspectiva, la contraposició entre la cultura grega i la vida romana –representada en aquest joc de miralls tan propi de Llucià, precisament per un bàrbar, Anacarsis–. El motiu examinat per Konstan fou el valor de la preparació i de la competició atlètica, tan important entre els grecs, que és considerada com una representació artística, dramàtica, enfront del caràcter utilitari –l'entrenament per a la guerra– com és concebuda pels romans acostumats als espectacles de gladiadors.
Aquest col·loqui, amb tot aquest seguit de variades intervencions dels participants, ens ha permès revisar alguns aspectes ja tractats de l'obra de Llucià de Samòsata, tals com la seva vinculació amb la paideia i l'escola, les seves innovacions literàries, la posició filosòfica que adopta, la relació dels seus escrits amb etapes de la seva biografia o la visió que tenia del món on vivia i actuava. Hem pogut, doncs, acostar-nos una mica més a la figura d'un autor que, com tantes vegades s'ha posat de manifest durant les sessions, ens mostra en una sola persona tot un joc de màscares i d'identitats.
